Gràcies a la recomanació d’en Masanot m’he animat a publicar aquesta sèrie que tan ens va arribar a entusiasmar. ‘Avatar, l’últim mestre de l’aire’.
El millor que es pot fer si es té un nivell bàsic d’anglès és gaudir de la sèrie amb versió original ja que es molt més emotiva, divertida i apassionant.
Us explicaria com va començar tot, però per què fer-ho jo si ho pot explicar la Katara?
La sèrie està estructurada en tres llibres: El llibre de l’aigua, de la terra i del foc.
Durant la sèrie l’Avatar, juntament amb els seus amics, haurà de trobar el millor mestre de cada estil perquè ensenyin a l’Avatar tot corrent moltes aventures.
Es una sèrie que no us deixarà igual, intrigant i que t’enganxarà des del principi.
A més a més, fans absoluts d’Avatar, tindrem l’any que ve una pel·lícula en carn i ossos! i com no, jo, us he aconseguit el trailer ^^
La Capoeira es una expressió cultural que engloba diverses facetes. La més coneguda es la faceta d’art marcial tot i que la resta son igual d’importants: la faceta musical i d’expressió corporal, la faceta oral i lingüística i la faceta tradicional.
Els orígens es remunten al segle XVI aproximadament quan Brasil estava sota el domini de Portugal. Les seves arrels venen del país africà d’Angola, on els negres feien balls amb música. Degut a l’esclavització, la població africana portada al Brasil va necessitar camuflar aquest art marcial fent-lo semblar un ball, ja que els portuguesos els prohibien lluitar o practicar qualsevol tipus d’esport.
Els negres es reunien als campaments per practicar la capoeira que els servia per varies coses: per descarregar tensions, per mantindre’s en bona forma física, per poder defendre’s i per seguir mantenint els seus costums.
La Capoeira va estar prohibida al Brasil fins al 1930.
Aquí os deixo un vídeo fantàstic que il·lustra perfectament aquest noble art.
Bé! Ja que avui es el meu 21è aniversari he decidit celebrar-ho per tot lo alt i postejaré amb el tema que més m’agrada i més m’apassiona: One Piece i com no dedicaré avui a parlar sobre el capítol de One Piece que de moment més m’ha posat els pels de punta i la carn de gallina.
Han sigut molts els capítols de One Piece, tan d’anime com de manga que m’he tragat, molts anys sent seguidor d’aquesta meravellosa serie i hi ha molts capítols que m’han encantat, logicament, però cap capítol m’ha emocionat tant com el que el Luffy va a pegar-li la pallisa de la vida a l’Arlong!!
No tinc paraules per describir-ho així que aquí us deixo un link que el podreu veure sencer! Prepareu un bol de crispetes i una coca-cola i a disfrutar com a bojos!
Accedir al capítol 37 de One Piece
Després de tan de temps i entre exàmen final i exàmen final, he decidit actualitzar el meu blog perquè l’altre dia em van explicar una cosa molt interessant sobre aquest gran tema i món que és el Judo.
Ultimament he estat aficionat al Judo i m’he informat i es veu que el Judo es divideix en tres cursos bàsicament:
–> El primer es la part de terra: Es l’art de controlar a l’adversari mitjançant estrangulacions, luxacions o, el més comunment conegut, les immovilitzacions.
–> El segon curs es la transició entre el terra i les projeccions: Es l’inici de l’aprenentatge de les projeccions de peu que es continuen al terra.
–> Finalment, “l’últim” curs es el de la dedicació total a les projeccions. Marco entre cometes ‘últim’ perquè el Judo és un aprenentatge tan complert que mai s’acava d’aprendre i perfeccionar, exactament igual que el Kung Fu.
No només he trobat aquesta relació amb el Kung Fu, vaig estar investigant i resulta que existeix a la Xina un estil de Kung Fu que curiosament utilitzen les mateixes tècniques que el Judo (projeccions, luxacions, estrangulacions, immovilitzacions…) fet que en el Kung Fu no s’havia vist mai i no us estranyi que el Judo pogués vindre d’aquest estil de Kung Fu, la única diferència era l’uniforme, i tampoc era gaire diferent.
Però no he escrit aquesta nova entrada per esbrinar això sino per informar, del tipus de treball del Judo que s’exerseix al Japó i el tipus de treball que s’exerseix a la resta del món, majoritariament.
Per aquells que no ho sàpiguen, tota projecció té una base comuna. Hi ha sobre unes 15 tècniques de projecció i cada 3 o 4 tècniques d’aquestes estan sotmeses a una mateixa base comuna per dur-les a terme.
Es divideixen en ‘projeccions de mà o espatlla’, ‘prjeccions de cintura’, ‘projeccions de cama’ i finalment les anomenades ‘projeccions de sacrifici’.
Cada una corresponent a la seva naturalesa. Per els no entesos, les projeccions de ’sacrifici’ no te res a veure amb la mort sinó que per tirar al oponent al terra, un s’ha de sacrificar i també tirar-se al terra per poder-ho fer.
El conjunt d’aquestes tècniques es diu el Nage No Kata i l’aprenen els alumnes que volen passar a cinturó negre. Això a la majoria del món. Però, al Japó, que es originariament d’on surt el Judo no es fa així.
Com ja hem dit, el Nage No Kata és la base de totes les tècniques, així que els judokes del Japó és el primer que aprenen cosa que a Occident es tot al contrari! Primer aprenem les tècniques i després la base d’aquestes.
Després de tota la actualització, aquí ve la meva pregunta reflexiva:
Creieu que és més correcte el mètode original japonès o el de l’adaptació occidental? No us heu enterat? Perquè us feu una idea del Nage No Kata us deixo un vídeo que us farà 5 cèntims. Al video fa referència al ‘Uke’ i al ‘Tori’. L”Uke’ és la persona que es deixa fer la tècnica i el ‘Tori’ el que la fa. Res més!
I finalment el que tots estaveu esperant, un video de la òstia amb els resultats finals d’aquesta pràctica, els millors del món en tornejos mundials.
En aquest vídeo podreu diferenciar els tres cursos esmentats a l’inici del post. Bon profit!
L’origen del Kung-Fu es remonta a èpoques anteriors a l’era cristiana, sobre l’any 225 a.C.
Les tècniques de les arts marcials provenen de les profunditats de la Índia, segons la confirmació d’algunes dades escrites pels sutres trobats a la Xina Meridional els quals daten del segle 11 a.C.
Sobre l’any 225 d.C. va arribar a Xina un monge budista anomenat Taishi, Boddhidarma. Es va instal·lar al monestir de Shaolí a la província d’Henan i va ser el fundador d’una serie de 18 exercicis bàsics de respiració i circulació arterial. A aquesta tècnica originariament se le va anomenar Eki-Kin-Kyi, més tard com les 18 mans de Lohan i tenia la facultat de practicar la defensa personal i el saber utilitzar armes, essent aquesta sèrie de 18 exercicis bàsics l’inici del Kung-Fu.
Boddhidarma va introduir la filosofia de Chan (Zen en japonès) completant més el seu sistema.
Essent la ordre Shaolí els precursors de les arts marcials en el seu orígen, més tard quan el primer temple Shaolí va ser atacat pels Manxues va existir una divisió entre monjos ortodoxos, místics, i els no ortodoxos, venjadors dels germans perduts a la lluita que es van declarar en aquell moment com monjos guerrers, essent expulsats del temple Shaolí pel patriarca d’aquella ordre anomenat Tsuiwei.
Així, aquests últims comencen una nova ordre anomenada Kong Tong Chi d’on neix la mare del nostre sistema anomenat Hung Kuen portat aquest nom en honor al seu fundador Si Fu Hun Xin Wong, posteriorment el sistema va sufrir variacions y es va subdividir en dos sistemes Hung Gar i Fu Hok, no obstant provenen del mateix patró i del mateix orígen.
D’aquestes escol·les van sortir tots els guerrers revolucionaris i els inventors de diverses armes dins de la Xina. Per atre banda els Shaolí van seguir amb la mateixa línia d’aprenences budistes i taoistes al igual que el Xin-Tong però el seu lema era el de no agressió ni formar grups de guerrers, sinó el d’ensenyar l’amor per la natura i el respecte entre els homes.
Més tard es van obrir altres ordres amb les mateixes finalitats dels Shaolí anomenades Pai Mei Shan i Wu Tang.
La ordre Wu Tang té la influència dels monjos de la societat Tulle, que és una societat universal d’evolució que es perpetua fins els nostres dies amb la mateixa idea del fanatisme de millorar la ment humana i els camins de la superació.
D’aquests 3 monestirs o escol·les, Shaolí va ser la primera. De Wu Tang i Pai Mei Shan deriven tots els estils existents sobre la terra, doncs el Kung-Fu va ser el primer art marcial que es va iniciar como una disciplina a l’orient (Xina), essent el seu creador Boddhidarma i el doctor Hua To.
La pràctica del Kung-Fu és la pràctica d’un sistema complert. Tots els moviments i tècniques estan desenvolupades amb una precisió matemàtica, doncs en ells està present l’anàlisi de la matemàtica, de la geometria plana, la trigonometria, la llògica, les lleis de la física i els principis filosòfics d’ètica i moral, així com les belles arts. Pel que fa que el Kung-Fu sigui un sistema perfecte.
Dons després d’aquesta parrafada, aquí hos deixo el vídeo de les 18 mans de Lohan, o al menys així es com es diu el video. Primer es veu de cara i dsprés d’esquena perquè no hos deixeu cap detall xD que aprofiti!!
Benvinguts al Club de la Lluita. La primera norma que heu de saber del Club de la Lluita, és que no heu de parlar del Club de la Lluita…
Es una película de òsties a tort i a dret si la mires per sobre, però te un rerefons molt interessant que et demostra que no només és això. Així que he considerat que començar la categoria de ‘Películes’ amb ‘El Club de la Lluita’ era la millor opció.
Brad Pitt (“Seven”, “El curiós cas de Benjamin Button”) i Edward Norton (“L’Increïble Hulk” i nominat a 2 Òscars per “American History X” i “Les Dues Cares de la Veritat”) realitzen una extraordinaria interpretació en aquesta fascinant película dirigida per David Fincher (“Seven”, “Alien 3″).
Jack (Eduard Norton) es un personatje insomni i desesperat per fugir de la seva fatal i aburrida vida. En un viatge amb avió coneix a Tyler Durden (Brad Pitt), un peculiar venedor de sabó amb una filosofia molt particular, Tyler creu que el perfeccionisme és pels dèbils i que és la destrucció d’un mateix el que realment fa que la vida valgui la pena. Jack y Tyler formen un club de lluita secret que aviat es transforma amb un lloc de moda. Un sorprenent final, que no podeu ni imaginar…
Per anar fent boca us deixo aquí el tailer del Club de la Lluita:
Hola gent!
Avui he decidit actualitzar amb un tema que és de vital importància per aquest blog ja que li dona la meitat del nom i la meitat del significat. Estic parlant ni més ni menys de la serie ‘One Piece’. Molts no la coneixeran però es una sèrie que t’enganxa des de el primer dia. Si em permeteu os faré cinc cèntims:
En un Japó paral·lel al nostre, fantàstic i situat a l’any 1500 és on passa la història. En una època que els pirates eren el pa de cada dia de molts forners que només volien tranquilitat i viure fins fer-se grans, es trobava el nostre protagonista. En Monkey D. Luffy, un noi de classe mitjana decideix embarcar-se en una gran aventura. Guanyar-se el títol de Rey dels Pirates, gràcies a una promesa que li va fer a un amic. Com que l’últim Rey dels Pirates va ser sacrificat feia 22 anys, en Luffy s’autoproclama ‘el futur Rey dels Pirates’. Des del primer dia que surt de casa seva viu grans aventures, i aquest noi te una qualitat especial… Arribarà a ser el Rey dels Pirates i ser reconegut per tots? No os ho perdeu!
Aquesta sèrie està disponible tant amb Manga (còmic) com amb Anime (dibuixos) i personalment, jo prefereixo l’Anime, en Versió Original perquè m’agrada més el dibuix, la veu de cada personatge i la banda sonora que té.
Ara os posaré un parell d’exemples perquè pogueu contrastar el Manga de l’Anime i així començar la nostra aventura!
- One Piece –> Volum 1
- One Piece –> Capítol 1
Que vagi de gust! ^^
Tots hem sentit a parlar del Kung Fu. Sabem que es un tipus de lluita que la utilitzen els xinesos. Però també sabem que els xinesos posen nom a les coses que tenen un significat. O sigui, jo em puc dir Manel, però Manel no té cap significat, però els xinesos posen noms a les coses, incluïnt persones, amb significats. Així dons, una persona es podrà dir Clar de Lluna o Sol lluent.
El cas és que la paraula Kung Fu té un significat i això sí que potser no ho sabem tan bé.
Significat de Kung Fu
“Tot està a la caligrafia, les arrels i les intencions de la nostra cultura estan a la caligrafia. Primer analitzem l’ideograma de ‘Kung’, que es comença a escriure per l’esquerra, i el primer caràcter simbolitza a la seva part alta una petita línia que vol dir ‘el dia quan comença’, és a dir, ‘quan es fa de dia’, ‘quan encara es petit’. La línia cap a baix, simbolitza el transcurs del dia i al final trobem la línia gran que simbolitza que el dia ha arribat al seu final. Després seguim amb la segona part del caràcter, que simbolita una ‘hoz’ o una navalla, o sigui, eina de camp, i aquesta es troba traspasada per una pedra d’afilar. Aquest conjunt de caràcters formen l’ideograma ‘Kung’, que vol dir ‘afilar sempre la navalla tots els dies, des de que es fa de dia fins que es posa el sol’. (Aquí només riuen els marranos!)
Ara concentrem-nos amb l’ideograma ‘Fu’. Aquest ideaograma és pràcticament el mateix que ‘Tien’, que vol dir ‘cel’. El pic, simula la punta de la montanya i les línies creuades els núvols i el cel. Si observeu amb atenció, l’ideograma de ‘Fu’ es diferencia del de ‘Tien’ per un petit pic que sobrepassa el ‘cel’, cosa que fa que els ideogrames de ‘Kung Fu’ units expressin: ‘Afilar tots els dies la navalla, des de que es fa de dia fins que es posa el sol per sobrepassar el cel’. Shi Yang Ming. Mestre Shaolí
